L’amor, que tot ho pot

Fa uns dies vam presentar en el bar Cuéllar el llibre d’Antonio Robles Extranjeros en su propio país i, per provar, vaig obrir la meva intervenció declarant-me un home profundament enamorat de la meva dona. Resulta que funciona! La gent em va aplaudir i em va victorejar, les dones, entusiasmades amb la meva declaració, em requerien per a cites clandestines i, el més important, els parroquians em van convidar a canyes (un d’un poble proper a Girona va dipositar 20 euros perquè me’ls vagi gastant en quintos: em queden encara 5,6 euros de crèdit). Una bicoca, de debò. Ni tan sols vaig haver d’amenaçar de retirar-me de la vida pública, avui dia per a ser un triomfador n’hi ha prou d’estar profundament enamorat. Què dic estar-hi, n’hi ha prou de dir-ho, encara que sigui mentida. Quan va tenir notícia de les meves paraules, el mateix Almodóvar es va posar a plorar «com un nen» (sic) i un grup de periodistes va signar un manifest al meu favor, també com uns nens. L’amor, l’amor.

Cal agrair a Pedro Sánchez que ens hagi obert els ulls. Abans, m’hauria esforçat a preparar-me la presentació, en Robles s’ho mereix. Aquesta vegada no ho vaig fer, sabia que amb estar enamorat n’hi ha prou per a presentar un llibre, pronunciar una conferència, xutar un penal decisiu, anar-se’n sense pagar del restaurant o exercir la presidència del govern. Una amiga meva ha estampat «Estic profundament enamorat de la meva dona» en una samarreta per al seu marit, ja que està convençuda que si se la posa, s’ha acabat fer cues a l’Ikea. «Deixin passar aquest home enamorat», cridarà l’altra gent, obrint pas.

No tothom és conscient de la preeminència dels homes enamorats en tots els àmbits de la vida, queda molta lluita i no podem relaxar-nos, fins i tot hauríem de dissenyar la nostra pròpia bandera, com tot col·lectiu com Déu mana. Avui mateix, anava a la feina en autobús i he foragitat a empentes del seu seient a una àvia amb caminador, que es negava a cedir-me el lloc per més que jo li recalcava el meu profund enamorament. Un ha de lluitar pels seus drets. No m’ha fet falta amenaçar de retirar-me a decidir si continuo prenent el bus de la línia 4, i és una sort, les actuacions ridícules les deixo per a Pedro Sánchez qui, després de cinc dies d’exercicis espirituals, emulant Cervantes, «incontinente, caló el chapeo, requirió la espada, miró al soslayo, fuese, y no hubo nada».

Subscriu-te per seguir llegint