Fer ballar la baldufa i contes com a penyora

Sota els porxos de la plaça, en els dies plujosos, jugàvem a fer ballar la baldufa; els nens a la part baixa i les nenes al capdamunt. La penyora que s’imposava al que perdia consistia a explicar un conte al primer que passés, normalment comprensiu, atès que de menut ell havia fet el mateix.

El joc tradicional de fer giravoltar la baldufa és universal i consisteix a enrotllar un fil al voltant de la baldufa la qual es llença amb força contra el terra i s’aconsegueix que giri sobre la seva punta i es mantingui dreta girant durant un temps.

La rotació de la baldufa és una dansa que comença ràpida i s’alenteix fins a caure desmaiada. S’aguanta en un sol peu i manté l’equilibri segons la força que li ha impel·lit el tirador, si en sap, la baldufa volta amb finor, no oscil·la i la podem agafar perquè balli a la mà fent-nos pessigolles. Si no es ferma bé amb el cordill i la llancem es posarà a giragonsar asprament, com si anés borratxa.

El joc de tirar la baldufa en el centre d’un cercle dibuixat a terra i que no es quedés a dins convertia a uns en guanyadors i a altres en perdedors. I ara mateix el nen que ha perdut en el joc s’acosta a una senyora i li diu que està castigat a pagar la penyora de contar un conte. La dona es posa a riure i li contesta que amb molt de gust l’escoltarà.

«Quan un silenci granític s’estengué per tots els municipis de la contrada, no restà ni una veu parladora, ni un imprès. Van necessitar robustos picapedrers per esbotzar el silenci i fer-lo porós, llavors, un cop foradat, es va sentir a punta de dia el quiquiriquic d’un gall victorejant la sortida del sol naixent».

A la colla de les nenes una deixa de jugar perquè ha de complir la penyora. Per allà passa el seu tiet, qui no entendrà res del que li contarà:

«Mentre arrancava els pètals de les flors dels testos de la terrassa, el xerric mirant a la nena li preguntava: ‘m’estimes o no m’estimes?’

-Com vols que t’estimi, tros d’ase, si em fas malbé les flors?»

Com que al tiet li ha agradat el conte n’hi explica un altre:

«-Com que dius que m’estimes tant, aquesta nit et deixaré entrar en el meu somni-. Li digué la nena. L’endemà el nen quan la va veure li donà les gràcies perquè havia tingut un fàcil accés el seu somni i s’ho havia passat molt bé.

Què dius? Jo t’esperava adormida amb el somni obert per a tu i no has vingut. Ves a saber en el somni de quina altra nena t’has ficat. Poca-solta!»

El tiet l’ha entès i diu que va d’un llest que de nit vol veure una nena, però s’equivoca de casa i el molt ruc l’endemà en felicita a una altra.

Moltes hores de la nostra infància, particularment en els dies plujosos, ens reuníem dues o tres colles de nens i nenes, que en un primer moment jugàvem separats i més endavant ens acostàrem sense mai formar equips això sí, ens miràvem. La mecànica del joc de la baldufa era diferent del nostre.

Les nostres diversions habituals eren de carrer, de prat i de bosc i a l’estiu a la riera i a les basses; ni camp de futbol teníem de tan pobres com érem. Als pares no els agradava que juguéssim dins la casa i per aquest motiu el joc quedava reduït al que es podia fer asseguts en cadires o a terra com entretenir-nos amb el parxís i les cartes. Al nen ric, que tenia un tren elèctric, se li omplia la casa fins que per la cridòria els seus pares ens feien fora.

Un altre nen exigeix sortir en l’article amb dos dels seus contes inventats i amb l’excusa que l’han fet fora del joc.

1.- «Quan érem nins l’estany no hi era i tota la gent del Pla decidírem fer un estany. Un vailet volia portar aigua del mar. Salada no, ruc, ha de ser dolça. Un cop acabat el forat l’omplírem i com més gran, blau i peixater, més maco».

2.- «La nena en el dia xafogós va a l’estany i amb unes estisores talla tires d’aigua que se les entortolliga al cos per estar més fresca. Un amic la va avisar que mullaria la casa. La nena li va dir que no.

- I a l’hivern quan tens fred què fas?

- Agafo les estisores i tallo flamarades amb forma de cercle que anello al meu cos per estar calenta.

L’amic la va avisar que podia cremar els llençols, la roba i tota la casa. La nena li va dir que no».

Ara li toca a una nena i com que sap que tornarà a perdre s’avança i explica dos contes.

1.- «La nena de les trenes del color de la palla amb llaç blau, que harmonitza amb els ulls i el somriure li voleia pels llavis rosats, sap que ella és l’amor de la seva vida. La qüestió transcendental és saber per quin noi ella és l’amor de la seva vida».

2.- «La noia somia que és al port i espera al seu xicot i com que no pot suportar més la llarga espera el desperta per preguntar-li per quin motiu no ha acudit a la cita».

L’última penyora li va tocar a l’Estrella, i com era de costum es va posar a cantar el conte i tots, també els botiguers de la plaça i altres persones que eren allà, s’afegiren al cant col·lectiu habitual:

«Mar endins se’n va la barca, mar endins va el pescador». «Com més mar endins se’n va la barca, més mar endins va el pecador».

Tota la mainada anàvem rient i cantant pels carrers del poble i entràvem a les botigues, també en els bars, i barberies i quan acabàvem de cantar preguntàvem si havien vist el pescador i si estaven de bon humor, contestaven: el pescador se n’ha anat amb la barca mar endins.

Subscriu-te per seguir llegint