Probablement la crisi derivada de la pandèmia que estem patint hagi influït però la veritat és que hom té la sensació de viure en una ciutat abandonada. I no em refereixo, és clar, a la pèrdua del nou hospital Josep Trueta que anirà a Salt perquè la decisió era força evident després que la professió mèdica es posicionés a favor d'aquesta opció per considerar-la més adient tant des d'un punt de vista econòmic com assistencial. Optar per Girona potser hagués representat un xute d'ego localista però no hagués tapat aquesta estranya sensació d'abandó. Una deixadesa tan preocupant que el mateix Ajuntament ha decidit cedir al Consell Comarcal les competències d'enginyeria i arquitectura! És a dir, s'opta per negligir de les competències pròpies i acceptar, pagant a tercers, és clar, que bona part dels projectes tècnics de la Girona del futur vinguin fets per professionals de fora sense explicar a canvi de què s'ha perpetrat aquesta cessió.
Mentrestant, els veïns de Santa Eugènia s'han afartat de reclamar a l'Ajuntament que actuï amb contundència contra els incívics que embruten els carrers bo i denunciant que l'empresa contractada per eliminar els grafits no s'acosta pels carrers del barri. Al Pont Major s'han queixat reiteradament de la manca d'atenció a les coses més quotidianes i no només no hi arriben alguns serveis municipals sinó que els 80.000 euros que s'havien promès per alguns arranjaments s'han desviat per «actuacions de la covid-19», és a dir, instal·lar pilones de plàstic i elements de ciment que tard o d'hora s'hauran de treure quan comencin les queixes i els accidents. Sant Narcís és un altre barri que en els darrers anys ha experimentat un increment de problemes sobre neteja i seguretat, mentre que a l'Avellaneda sembla que hi creixin tomateres a les voreres.
No és una conseqüència de la covid-19 perquè ve de més enrere però és una realitat que la ciutat bruteja amb una sensació d'abandonament generalitzat almenys pel que fa als sectors allunyats del «triangle d'or» de la zona del Migdia. Fa un temps, per exemple, l'Ajuntament, amb un criteri saludable i encomiable, va instal·lar un tub al llarg de la prolongació del carrer Emili Grahit fins a arribar a la Creueta la finalitat del qual era que un invident pogués resseguir-lo amb seguretat. Avui, la guia a la vorera encara hi és però ha quedat tapada per un munt d'herbes i argelagues que ningú ha sabut desbrossar. Les bardisses s'han ensenyorit de la ciutat que avui sembla resignar-se a viure amb els signes de la decadència.
La Casa Pastors n'és un bon exemple. Com ha denunciat l'exalcalde de Girona Joaquim Nadal, l'edifici de l'antiga Audiència Provincial té problemes estructurals principalment en el sostre que amenaça esfondrament. Aquest immoble està destinat a ser el futur Museu d'Art Contemporani, té redactat un projecte d'intervenció arquitectònica i el finançament gairebé garantit per tirar-lo endavant, però tot està parat. És evident que més endavant caldrà consensuar els aspectes museístics però la rehabilitació tindria la virtut d'anunciar una aposta de futur pel Barri Vell bo i assegurant les aportacions promeses abans que la casa sigui una ruïna de mal arreglar.
A tot això hem d'afegir-hi les conseqüències evidents de la pandèmia. Tretze locals del carrer Ballesteries han tancat i dinou establiments de la Rambla i Argenteria també han baixat la persiana. Potser alguns retornaran quan s'hagi superat la pandèmia i la vida, la il·lusió i l'esperança vagin obrint-se camí. Per aconseguir-ho, però, caldria preparar ja des d'ara mateix els estímuls que ho facin possible amb campanyes institucionals de promoció «per aconseguir que el turisme torni a Girona» com encertadament ha reclamat el president dels comerciants del Centre Josep Maria Noguer. Poder superar, en definitiva, la trista sensació de viure en una ciutat abandonada a la seva sort.
